143. Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa

Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo, d'Albert Espinosa és per a mi un llibre mediocre. Dit així em sembla d'una falta d'humilitat per la meva part increïble, però és que des del punt de vista del plaer personal, aquest llibre l'he trobat decebedor. De veritat que m'avergonyeix començar així, però en aquesta etapa de la meva vida puc sincerar-me sense por. El que més em sorprèn és com l'Espinosa t'atrapa i d'alguna manera et sedueix amb la seva prosa. Hi ha alguna cosa en la manera d'escriure d'aquest autor que t'impedeix deixar la lectura, sembla com si un magnetisme literari o psicològic estigués xuclant la teva atenció de forma continuada. Això em fascina, ja que penso que l'autor és capaç de treure petroli d'una història per a mi sense cap ni peus. Ara bé, si t'agrada la ciència ficció amb tocs de fantasia onírica, aquest podria ser el teu llibre. En una societat avançada on l'home pot controlar la capacitat de dormir, un individu amb un estrany do és requerit per entrar en contacte amb un extraterrestre. A mi, d'entrada m'expliques això i plego. No obstant, vaig caure de quatre potes en el parany del gran Espinosa i no vaig poder deixar de llegir per saber com anava tot plegat. Potser el que m'ha provocat una reacció més adversa a l'argument de la novel·la ha estat el continu referent al complex d'Edip que presenta el protagonista. Entenc que la novel·la va creant un cercle que acaba tancant-se, però la suma de l'amor de mare, el sexe oníric i la ciència ficció no m'ha entusiasmat malgrat el sorprenent final. Espinosa, no m'ha agradat el teu llibre, però m'has fet pensar una bona estona. Imagina't si m'hagués agradat!