He reservat la ressenya 200 d'aquest humil recull literari al llibre de la Laura Casas, Cinquanta còdols al mar. Es tracta d'un llibre especial, molt especial. Reconec que el vaig adquirir simplement pel fet de ser un llibre editat per l'Eduard Boada. Em sembla un acte d'heroïcitat publicar un llibre avui en dia, apostar per un autor/a local i que estigui escrit en la nostra llengua. Només amb aquestes premises ja valoro de forma molt positiva que hagi passat per les meves mans.
A continuació arriba l'excel·lent edició del llibre, la maquetació, l'estructura general i les fotografies de la mateixa autora que acompanyen cada text. Tot plegat un exemplar que em predisposava a una lectura si més no, diferent. Llavors va sorgir la idea: convertir el llibre de la Laura en una lectura compartida i en veu alta. Cada nit la lectura d'un còdol abans d'anar a dormir amb la Sònia. D'aquesta manera vam fer els primers 25 "còdols" abans de l'estiu, vam frenar una mica el ritme i ara, a finals d'agost hem continuat amb més energia.
Malgrat la fantàstica experiència que aquest tipus de lectura representa, volia acabar aquest llibre abans de setembre. Cinquanta còdols al mar serà el protagonista del primer acte del curs del Club de Lectura de Dominiques i volia tenir els deures fets. No són bones les presses en un llibre que neix de la factoria de can Boada, però aquests dies calia prémer una mica l'accelerador. L'acte de Dominiques és un repte que esdevindrà realitat a principis d'octubre, on esperem que la mateixa autora ens acompanyi en una humil trobada a l'escola.
Cada còdol presenta una estructura similar on el lector ha d'afrontar una mena de juguesca o misteri. El primer paràgraf presenta una situació o un personatge desconegut fins al moment. Poc a poc es van desentrellant els detalls concrets que creen un marc, una petita història o un protagonista clau. Aquest personatge pot estar més o menys vinculat amb l'autora: el seu avi, un senyor amb un gos a la platja o, simplement, una dona que alimenta els coloms en un parc. El text va arrodonint-se i acaba tancant el cercle amb una idea (o pensament) global.
Visc en un passat que sempre és present i que no em deixa caminar cap el futur és la frase que per a mi resumeix l'essència d'aquest recull de textos. El problema el tenim els nostàlgics per naturalesa, ja que amb la prosa poètica de la Laura Casas quedem atrapats en la mateixa malaltia. La nostàlgia no és un actiu humà si no ho portes bé. Jo ho porto fatal i en sóc una víctima compulsiva. Per tant, si l'essència del text ja et castiga des de bon començament, els còdols es converteixen en una provocació constant pels sentiments. Similar a una de les experiències de l'autora, jo només tinc una fotografia penjada a casa meva: el retrat de l'avi que fa que segueixi cada dia al meu costat. Cinquanta còdols al mar evoca la infantesa, els bons i mals moments del passat, les sensacions ja viscudes que esdevenen inoblidables, els petits records en majúscula que sovint malmeten els bons moments del present. L'autora escriu tendrament i encisadora aquests episodis, sovint irrellevants als ulls del pragmàtic, però carregats de vida als ulls del nostàlgic. Aquest és un recull d'experiències viscudes salpebrat amb la intensitat de les emocions particulars de l'autora, bàsicament un relat autobiogràfic emocional que no et pot deixar fred de cap manera.
Cada còdol presenta una estructura similar on el lector ha d'afrontar una mena de juguesca o misteri. El primer paràgraf presenta una situació o un personatge desconegut fins al moment. Poc a poc es van desentrellant els detalls concrets que creen un marc, una petita història o un protagonista clau. Aquest personatge pot estar més o menys vinculat amb l'autora: el seu avi, un senyor amb un gos a la platja o, simplement, una dona que alimenta els coloms en un parc. El text va arrodonint-se i acaba tancant el cercle amb una idea (o pensament) global.
Visc en un passat que sempre és present i que no em deixa caminar cap el futur és la frase que per a mi resumeix l'essència d'aquest recull de textos. El problema el tenim els nostàlgics per naturalesa, ja que amb la prosa poètica de la Laura Casas quedem atrapats en la mateixa malaltia. La nostàlgia no és un actiu humà si no ho portes bé. Jo ho porto fatal i en sóc una víctima compulsiva. Per tant, si l'essència del text ja et castiga des de bon començament, els còdols es converteixen en una provocació constant pels sentiments. Similar a una de les experiències de l'autora, jo només tinc una fotografia penjada a casa meva: el retrat de l'avi que fa que segueixi cada dia al meu costat. Cinquanta còdols al mar evoca la infantesa, els bons i mals moments del passat, les sensacions ja viscudes que esdevenen inoblidables, els petits records en majúscula que sovint malmeten els bons moments del present. L'autora escriu tendrament i encisadora aquests episodis, sovint irrellevants als ulls del pragmàtic, però carregats de vida als ulls del nostàlgic. Aquest és un recull d'experiències viscudes salpebrat amb la intensitat de les emocions particulars de l'autora, bàsicament un relat autobiogràfic emocional que no et pot deixar fred de cap manera.
Molt bona ressenya Joan, tinc més ganes q mai d llegir el llibre de la Laura.
ResponElimina