Que en Pedrolo era un valent, això és indiscutible. Només cal llegir Un amor fora ciutat per entendre com exercia l'escriptor el seu ofici i el seu servei a la comunitat. S'ha de ser realment valent, doncs, per defensar l'homosexualitat el 1959 amb aquesta contundència, essent així absolutament fidel a la seva ideologia com sempre va demostrar. Pedrolo va ser un autèntic creador que escrivia sense problema i que anava buidant el pap sense patir. Aquest home és un referent, una persona avançada al seu temps i un escriptor extraordinari.
Sobre el llibre que m'ocupa no puc explicar massa l'argument. De fet, passa poca cosa. Aquest és més un llibre de pedagogia de l'època, més o menys encertat, que estudia l'homosexualitat com a opció sexual i identitària. Una dona descobreix que el seu marit es "veu" amb un altre home i enfolleix. La infidelitat li fa mal, però el fet que el marit sigui homosexual li produeix fàstic i repugnància. Ell comença a justificar la seva condició, narrant el seu desenvolupament d'individu sexual des de la infància. En tot moment "justifica", es lamenta, i, fins i tot, es penedeix. La seva racionalitat el porta a visitar un psicoanalista, el qual també troba una diagnosi ben peculiar pel seu "problema". Realment resulta complex viure en un món tan tancat i estructurat on tot allò que surt de la norma és il·lícit. Imagino casos reals de gent que devia patir "lo seu" i valoro amb contundència l'esforç de l'autor per posar sobre la taula un tema tan controvertit en aquell moment. Censurat i castigat pels jutges (he pogut llegir la censura per la xarxa), en Pedrolo no et deixa mai de sorprendre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada