209. El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa

El mundo azul, ama tu caos, d'Albert Espinosa és un d'aquells llibres que agafes amb moltes ganes i després no t'emociones massa. De seguida em vaig adonar que s'assemblava molt a aquella Hagadà de l'Amos Oz, De repente en lo profundo del bosque que vaig rellegir aquest estiu. Una Hagadà és una mena de narració jueva que pretén donar algun tipus de lliçó didàctica o moral. En aquest cas es tracta de la mort i de com afrontar-la. Un tema que directament confirmo que no m'agrada gens en absolut i que l'Espinosa gestiona amb prou valentia i sensibilitat. Un jove, malalt terminal, arriba a les portes de la mort i és destinat a un lloc on troba altres com ell. Tots han de morir i tots han d'afrontar la mort amb certa esportivitat (o alguna cosa similar). Directament afirmo que probablement és un text vitalista, però jo no he gaudit en absolut. Penso que l'autor fa un abús de la fantasia, un gènere que a mi no m'atrapa en absolut. Alguna sentència (ja llegida en els seus llibres anteriors) et provoca alguna reflexió interessant, però poca cosa més. Em sorprèn que encara llegeixi llibres d'aquest autor, ja que no m'entusiasmen i no paro d'insistir. Potser és el format i l'estructura general el que fa els seus llibres atractius, o l'espaiat de les línies, o els títol dels capítols tan suggerents... bé, en tot cas, una lectura més de l'Espinosa, literatura que considero catalana en castellà.