
Vuit anys després segueixo treballant a l'escola i en Jordi Folck segueix escrivint amb èxit llibres infantils i juvenils (n'estic segur). El retrobament em va arribar de la mà dels Assassins del Camp i amb el meu objectiu de llegir de forma independent cada autor que va participar en el mencionat recull de la Margarida Aritzeta. Vaig llegir el ja ressenyat Vols fer el favor d'apujar-te els pantalons, em vaig aconseguir un altre títol que em va recomanar directament l'autor El manuscrit de les bèsties (el seu testament literari, diu ell!) i vaig recuperar La guerra dels xiclets per a llegir-lo cada nit abans d'apagar els llums del dia amb el meu fill Jan Pol de 10 anys.
Hem fet una lectura com aquella de fa vuit anys (en veu alta, compartida, dirigida, teatralitzada, comprensiva), però en aquest cas en exclusiva pel meu fill i imaginant-nos que cada dia tocava un episodi de Netflix: 25 capítols del llibre, 25 episodis (papa, això no és Netflix, és un llibre!). I de passada vaig canviar el nom del protagonista (nom curiosament molt semblant al d'un escriptor anglès de llibres infantils Roald Dahl) pel de Jan Pol, nom curiosament clavadet al del meu fill (perdona la llicènca Jordi, però això encara ho feia més interessant!).

Em pregunto si malgrat el pas del temps el llibre d'en Folck segueix vigent. Parlo per mi i responc públicament de forma afirmativa. Vaig aprofitar per fer una mini enquesta al nens i nenes actuals de cinquè i em comentaven que és un llibre que encara agrada. Sí, Jordi, encara agrada després de 20 anys d'haver-lo escrit i malgrat el canvi generacional i tècnic tan bestial, La guerra dels xiclets encara és un llibre que un profe pot recomanar. Aquest és el teu èxit i estic molt content de fer-t'ho saber, agraint-te la gran tasca que estàs fent en la transmissió dels valors de la cultura i de la passió per la lectura en la gent jove. Com ens animaves fa 8 anys, estic segur que aquest llibre i els altres que has publicat ens serveixen per a armar-nos de lletres i sortir victoriosos en la guerra de la vida.
Doncs qui s'ha quedat sense mots soc jo. Indescriptible i inpossible i inabastable la meva alegria per tanta tanta bellesa. Com compensar—vos—ho...no ho sé....buscaré maneres. Que 20 anys després encara funcioni...que el comparteixis en familia ufffff pell de gallina!!!! Cocococoococoococo...ricó
ResponElimina