344. No deixis mai de mirar al cel, de Miquel Esteve

La primera gran sorpresa de l'any 2020 m'arriba de les lletres d'en Miquel Esteve, autor d'un deliciós No deixis mai de mirar al cel que m'ha encantat des de la primera pàgina. Tot comença amb un cadàver d'aquells que et trobes a la literatura nòrdica: una dona asseguda i degollada en un banc de la plaça d'Adrià de Barcelona, amb les mans entre les cames, una nota escrita dins de la boca i una targeta d'una agència matrimonial al damunt. De seguida m'han vingut al cap els detectius nòrdics, els Wallander o els Hole de torn i els seus problemes habituals tan característics. En aquest cas tenim la nostra policia amb un inspector dels Mossos d'Esquadra bastant "normalet", amb les seves cosetes, però realment res fora del normal a part de la seva meticulositat i professionalitat. La nota deankoontziana la posa una advocada de l'administració de Justícia, l'Ester, qui és capaç de mantenir una darrera conversa amb els morts i que aporten petites dosis, però molt significants, sobre la causa de la mort del difunt. En un marc de prostitució, droga, solituds, misèries personals i lluites per sobreviure, els personatges lliuren la batalla sobre la ciutat de Barcelona. Sorprèn que el protagonista sigui resident a Tarragona i es desplaci sovint a la capital catalana, que és el lloc on es desenvolupa tot el marro. Un llibre molt ben escrit que destaca per la precisió de les descripcions psicològiques dels personatges principals, de manera que fins i tot t'arribes a creure i a viure de debò les sensacions que tenen. Tot plegat gira al voltant d'un home de mitjana edat, divorciat i sol (una mica el prototipus del perdedor) que s'embolica amb una bellesa ucraïnesa que exerceix la prostitució. Com sempre en aquestes novel·les, res és el que sembla i les sorpreses flueixen fins al final. També m'ha agradat molt la narració paral·lela de l'argument: tardor 2015 i estiu 2015. Per una banda els fets i per l'altra la investigació. Una novel·la absolutament brillant.