Fundación d'Isaac Asimov ha estat un llibre que he agafat amb moltíssima il·lusió, que m'ha agradat força, però que tampoc he trobat tan brutal com recordava. Vaig llegir la trilogia (o part d'ella) farà uns 20 anys i retenia en la meva humil memòria el nom del protagonista omniscient Hari Seldom, la seva psicohistòria i ...ja està.
Res de l'argument em sonava i ja m'ha anat bé.
El tema de la psicohistòria és apassionant: una ciència que barreja la psicologia, les matemàtiques, la sociologia i l'antropologia i que, mitjançant equacions racionals i lògiques, es pot extrapolar el comportament de la societat humana. El marc on es porta a terme aquest estudi científic és en un futur bastant llunyà en una mena d'imperi súper planetari tan immens on hi caben sistemes solars, galàxies, etc... Cada planeta conté una societat determinada i dependent de la capital administrativa de nom Tràntor. Els psicohistoriadors estan desterrats a l'extrem de la galàxia, concretament en el planeta Tèrminus, des d'on es plantegen l'esdevenidor a partir de les premises establertes per Hari Seldom. L'argument de la novel·la no és lineal, sinó que el llibre és un compendi de 5 històries independents de diferents èpoques, però amb el denominador comú de la Fundació. Resulta curiós que tot està previst i establert per la ciència, però en canvi no s'interfereix en el present i la presència del gran Seldom es produeix quan els canvis ja s'han produït. Bé, una bona lectura que m'ha portat bons records i que m'obre la possibilitat de seguir amb les dues altres parts en un futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada