439. Por, d'Stefan Zweig

La por... un dels sentiments més angoixants de l'ésser humà entra en joc en aquesta novel·la d'Stefan Zweig. Una dona surt del pis del seu amant acompanyada per la por de ser descoberta, una por que encara s'accentua més quan és escridassada per una veïna que li recrimina el seu adulteri. Espantada, la dona demana que la deixi marxar i ofereix una important quantitat de diners a l'extorquidora. Irene, que així és com es diu la primera, torna ben angoixada a la seva benestant casa on l'esperen minyona, marit advocat i un parell de fills. L'autor justifica la necessitat de la Irene d'alliberar el seu desig instintiu humà a causa del rigor de les normes burgeses. Justifica l'autor l'adulteri com a una conseqüència de la vida apàtica del burgès tipus, la manera de viure del qual impedeix que la passió intrínseca de l'ésser humà s'alliberi. Renegar de la comoditat burgesa i caure en la temptació durà la dona a conèixer la por en la seva màxima expressió. Per aquest motiu la càlida harmonia de la seva vida burgesa es veurà realment afectada quan la xantatgista reapareix de nou. Però hi ha una part bona de tot plegat: el perill de ser descoberta i perdre el seu benestar vital li fa veure totes aquelles coses que realment importen a la vida, els petits detalls d'una rutina que ara troba a faltar per l'influx poderós de la por. Els dies passen i el sentiment de culpa i de patiment s'agreugen en la persona de la Irene. En aquests moments de la trama, la novel·la es converteix en un compendi sobre la psicologia de la por en diverses de les seves vessants. En un final impressionant, digne del grandíssim escriptor austríac, de nou l'autor aconsegueix que un cop acabat el llibre m'entrin ganes d'aixecar-me i aplaudir.