148. Divergente, de Veronica Roth

Dies de molta lectura eclèctica m'han portat a ventilar-me en molts poc temps el Divergente de Veronica Roth. Realment ha estat una novel·la inesperada que he llegit com per solidaritat amb la Yasmine. En les darreres dues setmanes la nena s'ha llegit pràcticament la trilogia sencera, de manera que m'he deixat portar per la curiositat. S'ha de reconèixer que el llibre és extremadament divertit i que és un autèntic passa-pàgines. Des d'un punt de vista més literari jo en destacaria el concepte distòpic del plantejament polític. Quin seria el govern ideal després d'un cataclisme mundial? La resolució de l'autora (sorprenentment jove) és un sistema organitzat amb una mena de consell de savis, gestionat per 49 membres de la facció d'Abnegació, els altruistes, i amb només un membre pertanyent a una altra de les altres faccions, concretament d'Erudicció. Però com que l'ésser humà és com és, aquest suposat sistema ideal també falla i comença la veritable acció. Particularment m'ha sorprès la imaginació i la maduresa de l'autora, la qual ha creat un món ben peculiar i m'ha fet reflexionar força. Dividir la societat per categories humanes sorgides de les seves pròpies virtuts, de manera que s'estableixi un model social equilibrat que porti a la pau mundial, és, simplement... flipant. La resta del llibre és una pel·lícula, i, per tant, anar fent. Em queda el dubte sobre si seré capaç de llegir la segona part o no. De moment, tinc tants llibres començats que deixaré les pel·lícules per a la tele.