313. La crisi dels vuitanta, d'Olga Xirinacs

Fa uns 30 anys els meus pares van coincidir amb Olga Xirinacs en algun acte a Tarragona, desconec quin i on. Només sé que el meu pare, un home culte, però amb principis dels d'abans, no va arribar a connectar massa amb l'Olga Xirinacs. Em va parlar amb poc entusiasme de la seva obra, ...vaja, quina sorpresa, no m'imaginava el meu pare llegint llibres de la Xirinacs. No obstant, com a fill lleial, vaig prendre cap al meu interior la impressió que la literatura de la tarragonina era complicada, densa i evitable en aquells anys on jo pouava (gran paraula de bon pedant) de Francis Scott Fitzgerald, Oscar Wilde, Joseph Conrad o Thomas Mann entre d'altres.

Fa uns 20 anys vaig anar a la presentació al Pretori del llibre "Llegendes de Tarragona" (un llibre que vaig comprar i que malauradament he perdut). Vaig asseure i ben al costat, cadira amb cadira, tenia ben tocada i posada la Sra. Xirinacs, una mena de mite vivent de la literatura catalana. Bé, he oblidat com vaig iniciar la meva conversa, imagino que saludant i reconeixent el talent que es pressuposava d'una escriptora que en aquell moment era un dels noms a seguir en el nostre petit espectre del panorama cultural català. De la breu conversa en va sortir una admiració personal, l'Olga em va semblar una persona senzilla, familiar i propera. Fins i tot em va comentar que la podia visitar a casa seva: "nosaltres vivim al capdamunt de la Rambla".

I bé, ara toca preparar la xerrada del Club de Lectura i estic una mica amoïnat. Entre d'altres coses perquè l'Olga està una mica cansada de tot plegat... homenatges, tertúlies, premis, llibres... o com a mínim això es desprèn de la lectura de La crisi dels vuitanta. He pres una quantitat immensa de notes sobre aquest llibre, una mena de testament vital, emocional i literari de la persona Olga. Viu la vellesa amb un desencís que no comparteixo perquè el meu avi em va ensenyar precisament el contrari. De totes les cites del recull em quedo amb la que crec que resumeix el seu moment actual: JA NO SÓC DE CAP MANERA LA DONA FORTA, SINÓ LA FEBLE.

Particularment m'ha impressionat i em sento molt més proper a la dona feble que diu que és ara. Afronto el debat de l'escola amb més sensibilitat que mai i amb moltes ganes.