El més sorprenent de la lectura de Tokio blues Norwegian Wood d'Haruki Murakami és que després de llegir 400 pàgines tens la sensació que no ha passat res, i que malgrat això, la lectura ha estat amena i entretinguda. No deixa de ser curiós que un estil narratiu sigui capaç de convertir una novel·la on l'argument pot resumir-se en dues línies en un text àgil i dinàmic. Un noi de disset anys es suïcida deixant la seva parella i al seu millor amic desfets. Els dos vius inicien una relació personal, intimista i de caire psicològic amb el referent de la mort del primer com a testimoni. Van passant els mesos i la situació es va complicant perquè la mort del jove exerceix un control absolut en les vides dels dos adolescents. L'argument realment no dóna gaire més de sí, perquè la gràcia d'aquesta novel·la radica a situació vivencial i íntima de la protagonista. El noi supervivent, narrador de l'obra, sembla més un element col·lateral de la història real. Ell ha de decidir si continua lligat al passat i a l'experiència personal de la noia o deslliurar-se de tot i començar realment la seva nova vida.
Molta música, pocs personatges secundaris, marcs geogràfics d'allò més bonics, complicitats profundes entre els protagonistes i lent desenvolupament de la trama són punts que destacaria. També m'ha donat al sensació que un cop llegeixes en Murakami la resta de llibres del japonès són molt similars. Amb un estil característic trobo normal que es convertís en referent literari per a un sector de públic molt concret. Bé, aquest és un llibre bonic que m'he empassat en poc temps malgrat la seva extensió. Ja m'he llegit tres del japonès ...de moment ara faré una pausa i seguiré amb altres autors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada