164. Las ovejas y el pastor, d'Andrea Camilleri

Arriba una lectura inesperada i rapidíssima fruit d'una parada involuntària que m'ha deixat fulminat: l'extracció d'un queixal del seny. Això va ser ahir per la tarda i en menys de 24 hores de repòs lingüístic i físic he acabat el Pedrolo de la ressenya anterior i aquest exemplar d'Andrea Camilleri que vaig comprar fa poc al Re-Read del Ramon i Cajal: Las ovejas y el pastor. Un llibre que sembla la crònica d'uns fets més que una novel·la. L'autor fa una prèvia introductòria on mostra el marc geogràfic, espaial i temporal de la història. A continuació descriu l'elenc de personatges que giraran al voltant del fet que a priori és el més destacat  del relat: l'intent d'assassinat o atemptat que pateix el bisbe Peruzzo. En el següent capítol l'autor detalla l'episodi que malfereix el prelat i com aquest salva la vida gràcies a un metge conegut com Raimondo Borsellino. L'autor no descriu ni narra els esdeveniments, sinó que més aviat els analitza com si d'un periodista de successos o un investigador es tractés. El mòbil de l'atemptat no està clar, però el narrador constata que la posició contrària al latifundisme del bisbe sembla la causa més lògica. Les autoritats pertinents detenen uns quants sospitosos i clouen que tot plegat es tracta d'una venjança perpetrada per un antic monjo expulsat d'un convent, al qual el bisbe es nega a perdonar pels seus antics pecats. No obstant, el narrador del relat dubta de la versió oficial. La investigació pateix un gir inesperat quan el narrador descobreix una cita on es menciona que deu joves monges van sacrificar la seva vida a canvi de la del bisbe Peruzzo. El fet és extraordinari i desperta l'interès absolut del narrador, ara ja descaradament el mateix Camilleri. L'autor extreu unes conclusions fascinants sobre el decés de les monges, on descriu una mena de sacrifici individual, on les ovelles donaran la vida pel seu pastor. La veritat és que he llegit una història que m'ha emocionat i m'ha tocat la fibra. Quin és el límit de la fe, o en el seu defecte, el límit màxim de la caritat cristiana? Estem parlant del sacrifici més absolut de tots? Morir pels altres? És legítim i acceptable deixar de viure perquè un altre ho pugui fer? És un suïcidi? Jesús es va oferir a morir per nosaltres?
Els interrogants m'han abordat insaciables i m'he quedat sense respostes a curt termini.
Benvolgut queixal, gràcies per regalar-me un matí per gaudir d'una gran lectura!