Antonio Tabucchi em retorna als anys 90 quan vaig llegir Afirma Pereira i, a partir d'aquí, alguns altres llibres de l'apassionat portugalista italià. Nostàlgia literària i dies de confinament s'han aliat aquests dies per oferir-me la possibilitat de rellegir títols oblidats, com aquest fantàstic Nocturn a l'Índia. M'està costant molt llegir aquests dies i la recepta de consumir bona literatura està resultant molt positiva. Seria com un antídot eficaç per tal de revitalitzar l'esperit, realment malmès en una conjuntura social lamentable.
Un home inicia un viatge que el portarà a l'Índia. La recerca d'un amic, en Xavier, el durà a investigar la seva localització geogràfica. El seu primer contacte serà amb una noia que sembla ser la darrera persona que el va veure, si més no, ella és qui l'avisa de la seva desaparició. Sembla que en Xavier tenia certs negocis que havia d'atendre i va marxar inesperadament i malalt cap a Goa. L'home va coneixent gent diversa pel camí de la recerca de l'amic perdut: primerament en un hospital, on un metge local el farà obrir els ulls de la misèria humana. Posteriorment coincidirà amb un místic que va camí de Benarès, la ciutat santa. I, d'aquesta manera, va descobrint diverses personalitats de la societat índia que l'enriqueixen el saber i el van omplint a nivell personal. No estaríem davant d'una novel·la de suspens i de misteri, sinó d'un text que avança lentament i es va fomentant en una base d'allò més consistent. El text no regala grans descripcions, ni exposa narracions de fets descontrolats, sinó que basteix un context meravellós que clou amb un epíleg que m'ha encantat. Aquesta és una novel·la en construcció que no la veus acabar, perquè es va acabant mentre es va construint. Si no fos perquè tinc altres llibres en cartera, la tornaria a llegir avui mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada