Cada persona té una història.
De vegades miro la gent passar pel carrer des de la terrassa de casa i penso com deuen ser les seves vides, per què van sempre sols, per què tenen tantes presses o altres mil i un detalls que analitzo com un ximplet. A l'escola compartim estones amb nens i nenes dels que desconeixem les seves realitats i, un dia, com si res, ens assabentem que les seves vides són de tot menys fàcils.
Si l'empatia m'ho permet, intento entendre tot el que puc dels altres i de les seves vivències. No és una tasca fàcil, tots anem pendents de les nostres pròpies cabòries.
Si tot això ho emmarquem en una societat en guerra, les persones que veuria des de la meva terrassa esdevindrien les víctimes involuntàries de la barbàrie.
Jordi Tiñena fa un retrat de les vides dels altres, de gent que viu la cruel realitat d'una guerra, que com totes, resulta abominable. Llegir Un dia en la vida d'Ishak Butmic és obrir una ferida emocional que tenia mig oblidada.
Recordo la meva feliç etapa del 1994, potser el millor moment de la meva vida. Jove inquiet com era, tenia plans, futur, milers de possibilitats, anava a tope per la vida.
Era també l'època de la guerra de Bòsnia, d'aquell episodi tan fosc de la història europea que em va tocar simultaniejar. Recordo participar en una campanya de recollida de joguines pels nens i nenes bosnis, segurament la típica campanya que relaxava una mica la consciència d'alguns de nosaltres.
El llibre d'en Tiñena és un cop de puny emocional sobre la taula. Tenim al davant una crònica de la guerra en clau humana, des del punt de vista de les innocents víctimes que pateixen el dia a dia de la crueltat.
Cada persona que rep un tret pels carrers de Sarajevo i cau morta també té una història.
Llegint aquest llibre m'ha ressorgit comprensiblement el sentiment de fàstic i repugnància a la violència a gran escala com és la guerra. El meu tarannà és absolutament pacifista i detesto qualsevol forma de violència. Fer seguiment de les vivències dels personatges d'aquest llibre és un exercici de total masoquisme. Quin menyspreu més profund em provoca el franctirador, els bombardejos sistemàtics de la ciutat, els assassinats, les tortures, ...
No, no puc recordar de nou Srebenica i quedar-me tan tranquil.
Tampoc puc oblidar la fatxenderia de Mladic, Milosevic i Karadzic, els responsables i botxins de 1.500 nens a Sarajevo...
Mentre jo quedava per jugar a esquaix a Tarragona amb un amic aquell ja llunyà 1994, el setge de Sarajevo va aniquilar 10.000 persones. Tiñena ens ho explica home a home, dona a dona, criatura a criatura, història a història. Tots víctimes, tots innocents.
La meva ràbia acompanyarà el seu dolor per sempre.
Un llibre amb el que acabes destrossat, perquè els finals de les guerres no poden acabar bé. De fet, acaba com comença, amb la mort com a protagonista principal.
Un llibre amb el que acabes destrossat, perquè els finals de les guerres no poden acabar bé. De fet, acaba com comença, amb la mort com a protagonista principal.
I cada dia admirant a Tiñena una mica més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada