332. Natura, d'Olga Xirinacs

Em resulta impossible fer una ressenya sobre un llibre de poemes, així que faré una breu explicació sobre el motiu de la meva lectura de Natura d'Olga Xirinacs. Tot va començar amb la xerrada de l'escriptora tarragonina a l'escola amb motiu de la inauguració del curs del Club de Lectura. Allà l'Eduard ens va explicar que Ganzell editaria el darrer llibre de poemes de l'Olga, i per tant, davant d'aquesta primícia i dels nous vincles establerts amb ells, alguns dels membres del Club van acabar anant a la presentació del llibre a La Capona. Com que sóc una persona amb sort (de vegades molta sort), un amic que va assistir a la presentació em va regalar un exemplar. L'editor del llibre i la persona que em va regalar el llibre són especialment estimades per a mi i, per tant, llegir aquest poemari es va convertir en una lectura primordial.

Poc a poc he anat llegint els poemes, alguns d'ells més d'un cop i de dos. Evidentment que cadascú pot fer una lectura particular dels poemes i que estem en terreny obert a tot tipus d'interpretacions. Crec que els darrers anys he llegit només un parell de llibres de poesia: el de la Rupi Kaur i aquest. Sobre aquest diré que m'he trobat molta natura (amb un excepcional domini semàntic de l'autora sobre vocabulari "ambiental" en català: flors, plantes, animals... una passada, certament) i ...bastanta mort. Potser massa mort pel meu gust. Entenc que quan arriba un moment de la teva vida quan intueixes la mort apropar-se veloç i si ets una persona tan intel·ligent com l'Olga Xirinacs, els dubtes, les sensacions, els records, els comiats i les angoixes floreixen con les plantes que neixen i moren davant dels teus propis ulls. M'han agradat molt els poemes que formen un grup temàtic propi (Cementiris de muntanya 1-7), un poema espectacular sobre la situació política actual (Els fills de casa) i un poema epíleg que m'he pres com un veritable comiat vital. Massa trist, potser..., especialment per a un vitalista activista com jo.