339. Lena, de Jordi Coca

Lena de Jordi Coca és un llibre que m'arriba fruit de la casualitat. El meu cunyat Toni em va dir que estava llegint en Jordi Coca i jo, sorprès, vaig pensar que semblava mentida que no hagués llegit mai al barceloní. Després resulta que el bo d'en Toni parlava de Jordi Nopca, un altre autor i periodista. No obstant, el llibre del Coca estava pendent des de primers d'any i ja "tocava". Val a dir que aquesta novel·la m'ha sorprès moltíssim, però molt (les casualitats no existien em sembla). Escrit amb un estil que m'ha encisat només llegir les primeres frases, ja sorprèn l'inici: un professor universitari marxa a Suècia on ha de trobar-se amb una antiga companya que va conèixer a Itàlia. D'aquella noia encisadora passem a una dona complexa amb un món interior difícil i turmentat. Poc a poc s'estableix una peculiar relació personal que porta el noi a descobrir l'essència més profunda de la noia. I tot això escrit amb una subtilesa i dolçor exquisides. El sexe és el contrapunt i la solució a les disputes psicològiques més internes de la noia (això m'ha costat una mica de comprendre) i que podrien portar-la a l'autodestrucció. Dues frases que mostren la descripció dels sentiments humans i que tant m'han impressionat podrien ser aquestes (entre moltes d'altres): "Hi havia una materialitat de l'ànima, una encarnació de l'impalpable que em costava d'entendre" i "El patiment de molta gent es basa en el fet de no entendre la pròpia petitesa.." Aquest és un llibre que t'absorbeix i que et genera (especialment en el meu cas) una sèrie de dubtes tan increïble que hi havia moments que barrejava la ficció amb la meva pròpia realitat. Insuperable.